Aparcats a la gran sala d’estar.
Sí, d’estar, no de ser.
Molts amb cadira de rodes.
Només se sent la televisió,
que no trenca el silenci petri.
Ningú la mira, endormiscats ells
i les seves vides, el temps no passa.
El temps són hores buides,
són minuts com baules
d’una cadena rovellada,
que s’embolica als peus.
Alguna visita d’algú
sembla fracasar,
quasi no el reconeix,
vista i oïda molt limitada
i la son anestèsica són
com un mur entre
dos persones molt properes.
La soledat es duplica, es triplica,
el visitant es sent
despiadadament impotent.
A poc a poc s’estableix
un diàleg que sembla
reviure tots dos.
Blog de Poesia de Jordi Querol 