Tota ella

Tota ella era tristesa,

esmaperduda,

mirada al no res, 

deixada anar en un sofà

que l’abraçava inútilment.

Els palmells hivernaven 

sobre les cuixes sense propòsit,

les sabates tortes

es tocaven per la punta.

La pell de la cara li pesava,

la realitat l’havia maltractada.

Es sentia perduda i abandonada.

Una fugida l’empentava

a negar-ho tot, a tancar-se,

a no voler sentir res.

Desitjava convertir-se

en una pedra, i li semblava

que ho estava aconseguint.

Llavors es va adormir

i tingué un somni.

Era una roca amb ales,

volava i deixava enrere el desert 

per endinsar-se en un poblet

envoltat de prats.

I mirava enrere i veia el desert,

i mirava endavant i veia els prats.

Llavors va mirar de nou el desert,

i amb una altra mirada,

el veié transformat.

Quan es va despertar, unes llàgrimes

li enterbolien la visió.

Ella es va refregar els ulls.

REVIUS

Puresa inerta dels teus ulls,
el teu rostre extraviat
perfora la jugular de les falsedats.
Dessagna la mort.
Revius l’amor.

NO SÓN TEUS AQUESTS ULLS

​No són teus aquests ulls, 

te’ls han deixat 

per a descobrir el dia en la nit,

per a trencar les màsqueres 

del teatre de la vida,

per a trobar les arrels del xiprer

que s’enfila cel amunt,

per mirar cap a dins

i veure les trinxeres d’una guerra

que ens cega el nostre cor.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar