Enrere queda tot el que ha estat,
i tot el que hagués pogut ser.
Cada elecció té un límit d’encert,
més enllà és un fracàs.
Si el dau de la vida et dóna un dos,
perds el 3, el 4, el 5, i el 6.
Només queda assegurar-se
del valor de tot plegat,
i no llençar daus estúpids.
Etiqueta: vida
vida
Voldria
Voldria deixar caure els escuts
i que s’abaixessin de vergonya
les espases.
Voldria desfer les ferides de sang
en roselles mudes.
Que Déu es deixés veure
tant com les orenetes a la primavera.
Les ulleres de la ignorància
perdessin la seva foscor.
I la vida no fos una cursa cega,
tan sols un passeig significatiu.
Voldria que la compassió
fos com l’oxigen de l’aire que respirem.
I la mort el perdó de tots els errors,
limitacions i males intencions.
Jo i Tú
Jo aquí, viu,
tú enllà, no sé on, mort.
No entenc. No ho entenc.
No sé que és estar viu o estar mort.
Però crec que
no pot haver-hi tanta diferència.
Ser o no ser.
Resoldre l’antítesi
en un nivell Superior.
Llamp de llamp
El tronc de l’arbre ja era tort
quan va rebre un llamp del cel.
Va ser un dia més negre que gris.
Part seva era ara cendra en vida.
Va somniar moltes nits
amb ànimes perdudes
que no troben el camí.
S’havia d’acostumar a compartir
la seva part morta
amb les seves restes vives.
Era més fort del que semblava,
les seves arrels eren com mans gegants
agafades a la terra,
xuclant l’alè subterrani
i lliurant-lo a la llum del dia.
Passats uns anys,
un àngel va seure
a les seves branques
i li va deixar un missatge.
Qui mira la mort,
mira la veritable vida.
I ell va viure més que mai.
La Llum Anima
La llum anima la matèria d’aquest jardí.
És mitja tarda d’estiu,
les ombres de les fulles
dels arbres i plantes s’alternen
en clarobscurs de vida i mort.
A cada racó d’aquest món,
el vent suau dirigeix aquesta dansa,
el que llueix, de sobte es torna fosc,
i les foscors reneixen juganeres.
La mort fa lluir, fugaç, la vida.
Vibren els colors,
valents, desafiants, ferits;
com un quadre impressionista viu
sense marc protector.
Com un cant oriental,
l’aire és l’alè de la vida,
que mou els renaixements
a samsara, esperant un dia,
finalment, alliberar-nos en Déu.
Blog de Poesia de Jordi Querol 