Mes: agosto 2021

Sense títol

No podem eixugar
les llàgrimes del mar.
Tan sols surar
a l’aigua salada.

Mirant els Núvols

Aquests núvols del Vallès,
avançada la tarda d’estiu,
em traslladen a l’Àfrica.
Miro per dessota
i veig la terra africana.
Les serres i pinars
del Vallès africà.
Una creença
arreplega un miler
de petites creences.
El context modifica l’entorn.
Una suposició arrelada
en un sentiment
canvia la realitat.
La realitat així percebuda
veu de la sang que ens anima,
perdudament subjectiva.
A vegades viatjo així,
també a Suïssa o Puigcerdà,
mirant els núvols.

SOL

De morir,
ja morirem.
Es tracta de viure.
Sempre viure.
Com el sol,
que neix cada dia
i mor cada nit
als nostres ulls.
Però el sol sempre llueix
a qui el mira de cara.

Cims del Pirineu

Poso les cames i el cor.
Tu la natura solitària;
dolça o esquerpa.
Muda,
en el vent sento el teu alè,
regint les valls mundanes.
Cercant el cel incommesurable,
els cims dominen la terra.
Roques salvatges,
matèria primigènia.
Els ulls comtemplen respectuosos
la immensitat buida
que deixa la immensitat sòlida,
mesurant perplexos
Déu i la humanitat.

OMBRES DEL PASSAT

La llarga tempesta nua s’allunya.
S’obren els núvols tremolosos
i la claror es reflecteix tèbia
als bassals immaculats.
Els cos reclòs no veu la llum,
la negror perdura muda
a l’ànima insegura.
Ara ja no és l’albada
qui aixeca el dia,
són les ombres del passat
que estenen la nit.
Quan el dol de vida neix,
les passes trepitgen
l’àrida buidor
de la vida absent.
Mossegant
engrunes de saba
cada dia una mica més grans.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar