Voldria una llavor, per fer-la flor.
Un cos per vestir-lo,
per trobar les seves formes,
per sentir com creix, com madura,
per veure la seva màgia d’existir,
descobrir el seu al·lè de vida.
Voldria veure com es rebel·la,
com em sorprèn,
com cerca el seu camí,
quina és la seva força i el seu destí.
Voldria ara escriure un poema, Senyor,
però necessito sentir la seva llavor.
Si estigués al paradís
i tu em cridessis
ho deixaria tot.
L’eternitat cau ferida
als teus ulls.
No és una bogeria,
és una completesa
d’un instant absolut.
Però tu no em cridaries,
mai em demanaries això.
Les roses viuen finites i eternes.
Un llapis és una capsa de lletres,
no s’acaba una
fins que no s’acaben totes.
Un llapis treu matèria gris, del cervell.
Un llapis balla i deixa trepitjades.
Un llapis perd el cap
fins que aquest arriba al cul.
Un llapis treu els budells per la boca.
Un llapis parla amb veu baixa.
Un llapis és una arca de Noè.
Llegir és
navegar per un llibre
recollint,
onada rere onada,
la sal
de la vida
acumulada a cada pàgina.
Su semblante de cada dia,
en un instante colapsó,
siguió con sus tareas,
las lágrimas siguieron
también su camino.
Había gente, no podia
permitir desahogarse.
Su presencia, a través
de una fuerza desconocida,
recuperó su compostura.
Nada nuevo, nada extraordinario,
ni para ella, ni para otro humano.
El mundo llora una lágrima
en cada gota de vida.
Blog de Poesia de Jordi Querol 