Les tecles del teclat anaven com
els dits, i aquests es movien
una mica com volien,
la vista era limitada,
i la memòria del que li ensenyava
poques vegades conqueria
la clase de la setmana vinent.
Li volia ensenyar informàtica,
ella escribia les seves memòries,
vivències es deia l’arxiu de word.
Tenia Atàxia i anava en cadira de rodes.
Primer anava a casa seva,
després a una residència.
Ella va aprendre una mica com
manegar-se amb l’ordinador,
jo vaig aprendre molt més,
cada cop li ensenyava menys
i passavem una bona estona junts
rient sovint i xerrant de les nostes coses.
La van traslladar a una residència
lluny a Banyoles.
La vaig veure un parell de cops,
havia perdut la vista, i no escoltava bé,
parlava amb dificultat i la trobada
va ser angoixant al principi.
Després va deixar enrere la somnolència
de la residència i vam anar a l’estany a dinar.
Uns temps després es van acabar
d’ exhaurir tots els seus sentits
i tota la seva vida.
El seu estimat arxiu de vivències
no se si va sobreviure,
en tot cas jo la recordaré sempre.
En la llunyania d’aquests fets
recordo aquelles vivències.
Blog de Poesia de Jordi Querol 