Destripar esa verdad oculta,
desapercibida por obvia.
Los conceptos pierden fuerza
por uso en el mismo sentido y contexto.
Tienen consecuencias lógicas
que no hay más que encadenarlas,
como eslabones de luciérnagas.
Despojar su entorno desgastado
y dar vida nueva en esa paradoja
amante de lo inusual y tenso existir.
Redescubrir la palabra anestesiada
que construye las ideas.
Pensar el concepto y vestir su esqueleto.
Palabra, concepto, idea.
Son pico y pala para desenterrar la realidad.
La vida és un segon de l’eternitat.
Viure amb els fins de la vida
o viure la vida segons l’eternitat?
Poden coincidir tots dos?
Intentar mesurar la grandesa
de Déu, per un humà,
és com intentar mesurar tot l’univers
amb un regla de vint centímetres.
La nostra visió diminuta
n’impossibilita la seva coneixença?
La vall no veu els rocs del cim,
ni l’aurora rera la muntanya.
Tu luna es tu suerte,
tu destino, tu enigma secreto,
es tu futuro y tu cara oculta,
es tu sonrisa y tus arañazos
al devenir incierto.
Tu luna te protege
como un guardián,
es hermana de tu ángel.
Y juntos despiertan tus ilusiones
más escondidas y tu poder
esotérico inconfesable.
Abrázala entre tus brazos,
solo la magia existe lúcida
cuando se respeta
y te revelas contra la pertinaz
hipocresia de lo consabido.
Si quieres creerlo, no pienses,
solo siente su locuaz magnetismo.
Sembla existir sense pretendre res,
ni una mirada, ni cap sentiment.
Es mou com qui no té pressa,
amb naturalitat calmada i deixadessa.
Vesteix com si el món fos casa seva
i la ciutat la seva habitació.
Tracta la gent amb confiança,
desconegut amic de la infància.
Lliure, lliure de quasi tot,
el present aprop i el desig llunyà.
El seu cos i la seva ment
transiten la vida a pams,
com una ballarina de valsos pausats.
Serena, atenta,
ja ha trobat abans de buscar,
i sembla que no ho sap.
Blog de Poesia de Jordi Querol 