He vist un pont,
a aquest costat de la terra.
He vist un pont de pedra vella.
Sobre el riu sec s’alça imponent,
uneix el cel i la terra.
Mirant el riu de la vida
fa vertigen creuar-ho.
He vist un pont,
a aquest costat de la terra.
He vist un pont de pedra vella.
És més vell que la vida,
més ferm que la voluntat,
més savi que el misteri.
Autor: Jordi
Escric poesia des de 2011 en català i castellà.
I NOSALTRES
I nosaltres aquí,
en aquest experiment anomenat terra,
el món dels vius,
que passem una temporada encegats
buscant respostes a preguntes evidents
que els morts troben trivials.
La consciència sempre perdura.
L’Esperit creatiu tot ho crea,
d’ell les ànimes es separen
per crear la individualitat
sense perdre la conexió amb el Tot.
En el món material reencarna un jo
desmemoriat de la seva natura d’ànima
però que la troba a faltar.
És un animal que se sap escindit, incomplet, però n’és concient.
En aquest camí el jo aprofondeix
en la seva individualitat i va creant un ego
que es creu sol, ja no recorda el seu orígen, és un animal ferit que fuig de la por volent ser autosuficient augmentant
més i més el seu ego.
Vol ser el guerrer del seu castell.
Cal recorrer el camí a l’inrevés.
CULTURES
Era terra morta,
els avantpassats havien fugit,
les arrels no les cultivava ningú.
Els arbres no tenien fulles,
els llibres tampoc.
Els turistes havien marxat,
d’una terra insípida,
s’havia perdut la raó de les coses,
el batec ara era monòton,
ara era monòton el batec,
sense personalitat.
La sàvia s’havia eixugat,
i l’ànima s’havia evaporat.
La cultura dominant
tot ho havia comercialitzat,
inculcat i impossat.
Un cop perdudes les arrels
ja no lluites, no saps qui ets.
Ja no saps perquè lluitar.
PODRÍA SER UN VAGABUNDO
Podría ser un vagabundo,
alguien que conoce lo que hay
después del vacio,
lo que queda cuando
ves la lona del ring a un centímetro
y no has podido levantarte.
Podría ser un final, pero no,
queda esa belleza despistada y humilde
que existe en algunos seres,
cuyos ojos parecen ver sin mirar,
y hablar sin inquirir,
con un silencio que va
de corazón a corazón,
con el pecho abierto.
Podría ser un sin techo,
un mendicante,
o alguien resucitado
que nunca olvidó sus cenizas.
Te podrían gritar su soledad,
su desesperanza,
sin embargo esperan y esperan.
Y la gente pasa y pasa
sin mirar, sin ver, sin sentir.
POEMA DE UN AUTORRETRATO
La luz que ven los ojos negros
son un reflejo del interior al exterior,
el blanco desaparece
como si las pupilas quisieran
abarcar todos los secretos
que la vida esconde
para hacerse la interesante.
El rojo en la frente perdura,
pero es un ave que voló hace tiempo
dejando solo su sombra.
El verde oliva es un sendero sinuoso
que recorrieron las lágrimas
cuando la frente se llenó de color.
El azul bajo los ojos no son una sombra,
son los mares que descubrí
gracias a los demás colores.
Las orejas casi no se ven
pero siempre estan descifrando
el interior de las palabras.
Sin color los labios,
las palabras aparecen mejor despacio.
Nariz y mentón redondos.
Y cejas interesantes …
me tenia que poner un poco guapo.
Blog de Poesia de Jordi Querol 