Autor: Jordi

Escric poesia des de 2011 en català i castellà.

NO HI HA CAMÍ PER LA PAU

Què és la venjança?
Tu em fas mal
i jo et faig mal.
És un cercle viciós.
Però per que et faig mal?
No milloro la meva situació,
canvia el meu estar mental,
t’he fet mal I ara ja saps
que no em pots fer mal sense resposta.
Però si no et faig mal
no empitjoro la situació.
Puc defensar me posant en evidència
la teva maldat.
Més gent estarà al meu favor
i en contra teva.
Cadascú és esclau dels seus pecats.
(amb la lleí del karma es poden alliberar).
Raons lògiques, psicològiques i espirituals.

LA PAU ÉS EL CAMÍ

ESA METÁFORA

Esa metáfora

que se diluye dentro del significado

poseedora de una espada

que amenaza el sentimiento,

esa es la que busco,

rota en su soledad,

desafiante en compañía.

Hija de la verdad

y amiga de la sugerencia.

Si adornas, pereces,

si realzas, vives,

si explicas y conmueves,

eres como las alas de un ángel

que murió en el cielo

para sembrar en la tierra.

CONFIANZA

Tu pones el primer peldaño

y la primera barandilla

y así el camino empieza sin saberlo

y sube, con el tiempo se empina

y el abismo se va creando

y la barandilla parece desaparecer

y el abismo se va creando

y el camino sube

y el camino es subido

y la confianza sube

y el abismo crece

y debo cruzar el abismo

con mi fe

sin barandillas.

Silencio, silencio, silencio.

Y luego apareces.

Era una cuestión de confianza.

TUS OJOS SON MIS OJOS

Amapola, deja tus labios sombríos,

te sostiene el tallo fuerte,

el viento duerme en tu regazo,

el cactus riega tu sangre.

Veo a través de la luna tus pies descalzos,

robo la niebla de tus entrañas

y engendro la luz que vive

desde que la tierra es tierra

y el sol es sol.

Los mares duermen

en el vientre de la diosa madre

y los juncos bailan al son de tu voz.

Despierto y veo,

salto,

y adorno el árbol con luciérnagas de paz.

HAVIA CANVIAT PER DINS

Havia canviat per dins

però la roba que portava era vella.

Els amics ja no la comprenien,

ella tampoc a ells.

Deien que s’havia tornat massa sèria.

Ella no tenia ganes de dissimular,

ho va enviar tot a engegar.

Ara era amiga del silenci,

dels marges de les pàgines i els camins,

dels núvols baixos que acaronen la terra

i no amaguen el paissatge des de la carena,

de la gent humil i generosa,

que se sap fràgil

com una fulla despresa de l’arbre,

de la tranquilitat, la pau

i de viure desinteressadament

els dies i les nits.

Doncs allò que podia trobar

és més gran

que allò que podia buscar.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar