La teva revolució pacífica preferida?,
aquella que t’ompli el cor de vida?,
aquella que canviï el món com tu vols?
Autor: Jordi
Escric poesia des de 2011 en català i castellà.
Más fácil
Más fácil es superar la envidia
que arruinar a todos los ricos.
Más fácil es cambiarse uno
que cambiar el mundo.
Ponerse unas botas
que arreglar todos los caminos.
Sin embargo
si uno se cambia bien a sí mismo
querrá arreglar el mundo
y todos los caminos,
no ya para sí,
sinó para los demás.
Poema del mal amor
No hi sóc.
El teu espai és immens.
No estic.
El teu espai és infinit.
No hi sóc.
Sóc un intent sense intenció,
sóc una gra de sorra al desert.
El meu desert, no ocupa cap espai.
Moro contant els dies,
sobretot les matinades estèrils
en una mar serena d’onades gelades.
Estic sol, delirant la teva ombra.
No hi ha res real, tot és un reflexe
dels meus sentiments alienats.
Moro sense mort,
el meu coll desagna solitari.
Les teves mans són un miratge estúpid.
Moro i rebento, amb la
meva bogeria inútil, paralitzant.
T’estimo i voldria viure
sol i amb el teu pensament,
acariciant el dessig ultratjat
del teu cos animat.
La teva llum aniquila l’univers petri
i el meu cor inocent.
Quan sobrevisqui,
passaran les matinades,
i les matinades passaran
i encara restarà un lluent estel
a la buida foscor dels dies.
Imagina-la
Els seus ulls,
i boca rossada, clavell vermellós,
d’un sentiment i una profunditat
devastadors complauen
les teves paraules, presència i
comportament.
Com et sentiries?
Segurament reconfortat.
Però és fer volar coloms,
els seus ulls són solsament seus,
no és el que veuen,
sinó és com veuen, com senten,
i això és ella, solsament ella.
Mirada irrepetible,
plena de necessitats, anhels i vida.
I jo qui sóc, i tu qui ets?
Pas a pas
Pas a pas passen les nostres ombres
pels carrers dels silencis,
ombres secretes de pols
que no troben l’aire on respirar,
el vent on voleiar,
la gent amb qui compartir
ni que sigui una mirada de complicat.
Ombres que van encongint el cos,
arrugant-lo, fermant-lo,
convertint-se en una samarreta
massa estreta que ens roba
la naturalitat dels nostres moviments.
L’ànima es sent pesada i emmanillada.
I un dia s’estripa, si, la samarreta
s’estripa. Un àngel baixa,
i deixa un do en una persona
que ens allibera com una bufada
a una flor de dent de lleó.
Blog de Poesia de Jordi Querol 