La llavor espera el seu moment,
encara que vol viure al present,
amb poca aigua es faria malbé.
El present pensa el futur,
i el futur es farà present.
Llavors seran llavors.
Llavors
Categoría: Poemas
Todos los Poemas
S’enfonsen
Els peus amb les sabates
que li va regalar l’àvia abans de partir,
les mans amb que jugava a pilota
amb els amics,
la mare que sempre que podia
li comprava una gallina per alimentar-lo.
S’enfonsen els germans més grans
i totes les seves pertenences,
s’enfonsen a la mar perquè no els rebem,
no els rebem i ajuden a la nostra societat,
i la gent d’aquí votant cada cop més
a l’extrema dreta, de forma enganyada o no.
És la lluita de la dignitat contra la ignorància,
i la por covarda i irracional a l’altre.
Volen ser més patriotes que ningú altre,
i són en realitat menys humans
que molts d’altres.
Rosella, ella
Els seus pètals són tres pinzellades
de vermell passió,
insolents i fràgils de paper seda,
però lluents com de celofan.
El tall verd marida altiu amb la corol·la,
de color complementari; petita caçola
que bull arròs amb safrà.
L’aire la maltracta, ella es revela.
Mil roselles fan una dansa àrab
delicada i vital.
Mil roselles no volen morir
sense lluir perennes en l’esperit ferit
de qui les sent partir.
Ungles
Les boires del pensament
i les ungles daurades
que subjecten el cor,
anhelen ser il·luminades
amb l’espelma del vers.
És posar mots de pedra
a la fosca realitat.
És buidar la mar
i veure l’iceberg sencer.
Parlar, desxifrar i escoltar-se.
És pujar un cim i veure els núvols.
Esculpir sentit amb la metàfora,
metàfora que és àngel missatger
entre cor i paraula,
entre paraula i cor.
Desconozco
Desconozco quien ser
en una realidad que desconozco.
He llegado a una conclusión sentida,
pero no es muy compartida.
El secreto, en un universo
que tiende a la autoconciencia,
ha de tener su razón.
No debe ser otra cosa
que despertar de lo sesgado.
Debe ser más importante
superar los límites de lo oscuro
que llegar a la luz.
En este tiempo, la superación
es el motor de progreso.
No se puede obtener el todo
sin realizar los pasos necesarios.
El camino es santo,
la llegada no es un fin,
es la consecuencia.
Lo divino debe recrearse
para perpetuarse.
Blog de Poesia de Jordi Querol 