El temps passa
i la màgia d’aquells dies lluminosos
acaricien el contorn de l’oblit,
perden l’èxtasi de l’instant revelat.
I sembla que les papallones
volen sense l’alè d’una vida certera.
Però, inaprensible, resta un temple,
l’esquelet del cos nu camina
per les nits dels dies
amb un coneixement petri.
La foscor mor cada dia,
i cada dia els dies són més llargs,
fins vorejar la riba on no arriba
l’ombra imaginada de la mort.
Blog de Poesia de Jordi Querol 