Dibuixant la Pampa

El gautxo cavalca al pas.
A la llunyania guaita el poble
alentit per la solitud.
És una renglera de cases
a la vora de la carretera,
exploradora de llocs perduts.
El terra és àrid i pedregós,
i el vell cavall trepitja pausadament.
El sol es pon vestint-ho tot
de fosc porpra.
Sobresurt el molí d’aigua,
vigilant des de la seva torre
si arriba algun foraster.
Giren les seves aspes confuses
esbrinant si avui és ahir
o ahir és avui.
Tot sembla irreal i imaginari,
però els tossuts dies
desmenteixen qualsevol cosa
que no sigui l’exactitud de l’esdevenir.
Un personatge de Borges
seria benvingut.

Sense títol

No podem eixugar
les llàgrimes del mar.
Tan sols surar
a l’aigua salada.

Mirant els Núvols

Aquests núvols del Vallès,
avançada la tarda d’estiu,
em traslladen a l’Àfrica.
Miro per dessota
i veig la terra africana.
Les serres i pinars
del Vallès africà.
Una creença
arreplega un miler
de petites creences.
El context modifica l’entorn.
Una suposició arrelada
en un sentiment
canvia la realitat.
La realitat així percebuda
veu de la sang que ens anima,
perdudament subjectiva.
A vegades viatjo així,
també a Suïssa o Puigcerdà,
mirant els núvols.

SOL

De morir,
ja morirem.
Es tracta de viure.
Sempre viure.
Com el sol,
que neix cada dia
i mor cada nit
als nostres ulls.
Però el sol sempre llueix
a qui el mira de cara.

Cims del Pirineu

Poso les cames i el cor.
Tu la natura solitària;
dolça o esquerpa.
Muda,
en el vent sento el teu alè,
regint les valls mundanes.
Cercant el cel incommesurable,
els cims dominen la terra.
Roques salvatges,
matèria primigènia.
Els ulls comtemplen respectuosos
la immensitat buida
que deixa la immensitat sòlida,
mesurant perplexos
Déu i la humanitat.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar