La competència per ser millor
que els altres esclavitza la vida,
alimenta el ego,
i dessitja el fracàs del company.
La competència per ser millor
un mateix dóna sentit, allibera,
respecta i admira els companys.
És com navegar al voltant del món
en una regata i sortir-se de la cursa,
seguir el teu propi camí
i el teu propi temps.
Sortir de l’autopista cega.
Regal
Déu ha confiat en tu.
Ho veig en la teva petita alçada,
el teu caminar arrítmic,
la teva crossa, més recta
que les teves cames.
I uns ulls de dificultats i coratge.
M’has regalat una poesia.
La Lluna
La lluna despulla la nit de la seva arrogància.
Per a què la Poesia
Per a entendre el present
i mirar cap endevant.
Per a morir acompanyat amb el cor tranquil.
Per a viure la vida amb més sentit.
Per a sentir una veu amiga que espanta la soledat.
Per a pintar escenaris del passat amb altres colors.
Per a retrobar-se o obllidar-se.
Per a trencar el camí fosc en mil bocins.
Per a ressuscitar l’esperança.
Per a defugir la mort o seguir la vida.
Per a guarir-se i compartir.
Per a rebel·lar-se.
Per a dialogar amb un mateix.
El poeta és un ignorant
amb les espases més afilades,
Déu l’il·lumini.
Jovent
Caminava pel carrer,
acompanyada de la seva soledat.
Mirant-se els peus
que la portaven no se sap gaire bé on.
Era jove, com la seva inexperiència,
però més idealista que ella.
Als seus 20, els anys li
feien més pujada
que baixada les certeses.
Dubtes immaculats,
futur allunyat,
present confús.
Les esperances
ja no eren intactes.
La confiança davallava.
Tant per venir
i tan poc per creure-s’ho.
La vida era com un martell
que piconava les il·lusions
a foc lent.
Els dies passaven rient
les ximpleries de les amigues.
Un forat s’anava creant al pit,
esgarrapant les poques llums
de la societat.
Alienada, sorda, ofuscada.
Els seus referents
s’endevinaven falsos,
la seva vida indesxifrable.
El seu ànim tremolós
queia per la vall
de les calaveres vivents.
Blog de Poesia de Jordi Querol 