El sol, galant, admira la terra.
La terra, de dia avergonyida,
es gira donant-li l’esquena.
De nit, ja serena,
gira per reveure’l.
Enamorada, la terra,
el vol conèixer.
Per tots costats,
pel davant i pel darrere.
I és així que la terra
gira sobre si mateixa
i al voltant del sol.
Dos amants,
el sol sol al cel,
la terra a la terra sola.
Quan la boira abraça l’horitzó,
quan has perdut la llum del camí,
i aquella pèrdua és com si desapareixès
el pont que estàs creuant.
Les passes trepitgen el buit
decorant de bru
els escenaris de l’esdevenir.
El destí es disfressa mut
amb robes fosques de lladre,
s’apodera del temps serè,
del refugi secret en que creies viure
i dels fonaments petris
de la vida quotidiana.
Els lliris dels dies tremolen
com llençols blancs estesos
a l’hivern de l’ànima.
La llum, escassa,
sap arrossegar-se, dèbil,
pels corriols del dol,
que duen, un any més,
la primavera al cor.
Coneixement de primera mà.
Subjectiu com la vida
de qualsevol altre.
Fora la ciència (també influenciada),
la literatura és subjectiva.
No tenim el do de l’objectivitat.
Què queda sense el jo?
La divinitat o la bogeria.
A través de mi imagino l’altre.
A través de l’altra em reconec.
Soc la substància de compartir,
de comunicar, de viure.
Cuando se es más que los demás,
ese mismo desprecio aniquila
la validez de su admiración.
Percibir el anhelo del devenir,
la substancia puente de toda ilusión.
La trama en suspenso
de la lucha diaria.
La vida sujeta a los peldaños
que conducen a lo invisible.
La arruga del sentimiento compartido.
Deshacer la letra eterea
de los suspiros de piedra.
Arrollar el tiempo perenne.
Retorcer la ignorancia
hasta que no quede espacio
para la vida estéril.
Susurrar secretos al corazón
hasta resucitarlo.
Romper los eslabones
de toda certeza inútil.
Salvar los días
de los años confusos.
Vivir sin morir al miedo inventado.
Sanar el extrañamiento del mundo.
Blog de Poesia de Jordi Querol 