Un pensament inferior deixa una porta oberta a una emoció inferior,
però aquesta pot ser millorada per unaltra pensament superior,
especialment si ve dirigit del cor.
Cal fer un canvi
del context del pensament
cap a una visió més àmplia,
més bondadosa
i menys personal.
No et conformis amb les teves emocions,
tu les pots canviar.
HE VIST UN PONT
He vist un pont,
a aquest costat de la terra.
He vist un pont de pedra vella.
Sobre el riu sec s’alça imponent,
uneix el cel i la terra.
Mirant el riu de la vida
fa vertigen creuar-ho.
He vist un pont,
a aquest costat de la terra.
He vist un pont de pedra vella.
És més vell que la vida,
més ferm que la voluntat,
més savi que el misteri.
I NOSALTRES
I nosaltres aquí,
en aquest experiment anomenat terra,
el món dels vius,
que passem una temporada encegats
buscant respostes a preguntes evidents
que els morts troben trivials.
La consciència sempre perdura.
L’Esperit creatiu tot ho crea,
d’ell les ànimes es separen
per crear la individualitat
sense perdre la conexió amb el Tot.
En el món material reencarna un jo
desmemoriat de la seva natura d’ànima
però que la troba a faltar.
És un animal que se sap escindit, incomplet, però n’és concient.
En aquest camí el jo aprofondeix
en la seva individualitat i va creant un ego
que es creu sol, ja no recorda el seu orígen, és un animal ferit que fuig de la por volent ser autosuficient augmentant
més i més el seu ego.
Vol ser el guerrer del seu castell.
Cal recorrer el camí a l’inrevés.
CULTURES
Era terra morta,
els avantpassats havien fugit,
les arrels no les cultivava ningú.
Els arbres no tenien fulles,
els llibres tampoc.
Els turistes havien marxat,
d’una terra insípida,
s’havia perdut la raó de les coses,
el batec ara era monòton,
ara era monòton el batec,
sense personalitat.
La sàvia s’havia eixugat,
i l’ànima s’havia evaporat.
La cultura dominant
tot ho havia comercialitzat,
inculcat i impossat.
Un cop perdudes les arrels
ja no lluites, no saps qui ets.
Ja no saps perquè lluitar.
PODRÍA SER UN VAGABUNDO
Podría ser un vagabundo,
alguien que conoce lo que hay
después del vacio,
lo que queda cuando
ves la lona del ring a un centímetro
y no has podido levantarte.
Podría ser un final, pero no,
queda esa belleza despistada y humilde
que existe en algunos seres,
cuyos ojos parecen ver sin mirar,
y hablar sin inquirir,
con un silencio que va
de corazón a corazón,
con el pecho abierto.
Podría ser un sin techo,
un mendicante,
o alguien resucitado
que nunca olvidó sus cenizas.
Te podrían gritar su soledad,
su desesperanza,
sin embargo esperan y esperan.
Y la gente pasa y pasa
sin mirar, sin ver, sin sentir.
Blog de Poesia de Jordi Querol 