No són teus aquests ulls,
te’ls han deixat
per a descobrir el dia en la nit,
per a trencar les màsqueres
del teatre de la vida,
per a trobar les arrels del xiprer
que s’enfila cel amunt,
per mirar cap a dins
i veure les trinxeres d’una guerra
que ens cega el nostre cor.
Un cel desert que no oblida la vida
unes figues al cistell de les paraules mortes
la fatiga mira per la finestra tancada
els sentiments llauren la terra
i a l’estiu es recullen les raons
sola
i com ella sola
veu a la mar
el vaixell surar
Cabalgando con herraduras
pisa fuerte los páramos de almas desierto.
Descalzo cruza el cielo hiriente.
Les papallones volen per volar
juguen amb l’aire
com si fos un bressol d’estels.
Els mussols volen per caçar
resten inmòvils esperant la seva presa.
Avui vull ser una papallona,
un somni de papallones
que me’n porten més enllà.
Queda la pólvora de tus gestos,
tus pasos sin caminar son nuestros pasos,
semillas que trepan por las secuoyas.
El ayer construye el hoy un poco mejor,
los lirios crecen despacio de noche
ocultos a las miradas malvadas.
Las metas más altas
son para los hombres de buena fe,
los campesinos siembran esperanza.
Blog de Poesia de Jordi Querol 