Què seria un univers sense vida?
Una màquina sense sentit.
Una flor de metall.
Quelcom inadvertit.
Un experiment sense científic.
Una casa sense habitants.
Un joc de física i química.
Una casualitat prescindible.
Que seria un univers sense consciència?
No hi ha respostes sàvies,
sols aquelles que arriben al cor.
El teatre mor sense representacions.
Al maig la llum d’estiu s’ha presentat.
Els verds de la natura madura.
Colors intensos, saturats, lluents.
Hi ha tant de color
que desapareixen els matissos.
Cada fulla té llum pròpia,
com un quadre impressionista
de taques vives, les pinzellades
aturen el temps.
L’aire té la consistència
de la calor embriagadora.
Llum robada, colors robats.
El sol cascavelleja al verd
com ho fa a la mar.
Voldria una llavor, per fer-la flor.
Un cos per vestir-lo,
per trobar les seves formes,
per sentir com creix, com madura,
per veure la seva màgia d’existir,
descobrir el seu al·lè de vida.
Voldria veure com es rebel·la,
com em sorprèn,
com cerca el seu camí,
quina és la seva força i el seu destí.
Voldria ara escriure un poema, Senyor,
però necessito sentir la seva llavor.
Si estigués al paradís
i tu em cridessis
ho deixaria tot.
L’eternitat cau ferida
als teus ulls.
No és una bogeria,
és una completesa
d’un instant absolut.
Però tu no em cridaries,
mai em demanaries això.
Les roses viuen finites i eternes.
Blog de Poesia de Jordi Querol 