La posibilidad vive en el espacio lento.
La lentitud da espacio a lo imprevisto.
Las prisas son una secuencia de tareas,
una detrás de otra.
La tarea de la vida es amar
y no se ama deprisa.
El presente necesita tiempo
para no atropellarse a sí mismo.
La llavor espera el seu moment,
encara que vol viure al present,
amb poca aigua es faria malbé.
El present pensa el futur,
i el futur es farà present.
Llavors seran llavors.
Els peus amb les sabates
que li va regalar l’àvia abans de partir,
les mans amb que jugava a pilota
amb els amics,
la mare que sempre que podia
li comprava una gallina per alimentar-lo.
S’enfonsen els germans més grans
i totes les seves pertenences,
s’enfonsen a la mar perquè no els rebem,
no els rebem i ajuden a la nostra societat,
i la gent d’aquí votant cada cop més
a l’extrema dreta, de forma enganyada o no.
És la lluita de la dignitat contra la ignorància,
i la por covarda i irracional a l’altre.
Volen ser més patriotes que ningú altre,
i són en realitat menys humans
que molts d’altres.
Els seus pètals són tres pinzellades
de vermell passió,
insolents i fràgils de paper seda,
però lluents com de celofan.
El tall verd marida altiu amb la corol·la,
de color complementari; petita caçola
que bull arròs amb safrà.
L’aire la maltracta, ella es revela.
Mil roselles fan una dansa àrab
delicada i vital.
Mil roselles no volen morir
sense lluir perennes en l’esperit ferit
de qui les sent partir.
Les boires del pensament
i les ungles daurades
que subjecten el cor,
anhelen ser il·luminades
amb l’espelma del vers.
És posar mots de pedra
a la fosca realitat.
És buidar la mar
i veure l’iceberg sencer.
Parlar, desxifrar i escoltar-se.
És pujar un cim i veure els núvols.
Esculpir sentit amb la metàfora,
metàfora que és àngel missatger
entre cor i paraula,
entre paraula i cor.
Blog de Poesia de Jordi Querol 