El poema no escrit,
és la paraula callada,
un secret que
ningú entendria,
un fet inassumible,
un cop de puny injust,
una fera desperta,
un mal escampat.
Però una metàfora fa miracles,
és com si ho traguessis fora
i no ho traguessis fora.
És un àngel mut
que es presenta amb un silenci.
Àngel de nit
que veus el cel
i beus copes.
La terra Teresa és seca
i els núvols divins.
Les boires del pensament
i les ungles daurades
que subjecten el cor,
anhelen ser il·luminades
amb l’espelma del vers.
És posar mots de pedra
a la fosca realitat.
És buidar la mar
i veure l’iceberg sencer.
Parlar, desxifrar i escoltar-se.
És pujar un cim i veure els núvols.
Esculpir sentit amb la metàfora,
metàfora que és àngel missatger
entre cor i paraula,
entre paraula i cor.
Sento un lligam amb tu,
que no és d’aquest món.
Fa infinit temps que ens vam conèixer.
Llavors vas aparèixer
com un estel estavellat
contra la terra.
Vas capgirar la realitat,
totes les certeses
van esdevenir inútils.
L’univers bategava
a través del teu cor.
Vam compartir totes les hores
mortes i vives
sense temps per respirar.
Em vas dir que eres un àngel
desterrat del cel.
Havies comès un gran error,
dubtar de la teva divinitat.
Avui ens retrobem en un bar,
els teus gestos són distrets.
No em reconeixes,
però sents que el destí
despulla la teva ànima.
Blog de Poesia de Jordi Querol 