Era el dia,
les aigües eren una mica tèrboles,
el sol va sentir una queixalada,
i els homenets cecs feien mal.
El sol tenia una potència afegida,
els coloms missatgers trapassaven
les fronteres del seu enteniment.
l’Àngela, com l’estel,
vessava l’aigua clara al bar.
En arribar,
Una gerra d’aigua i una ampolla de cava
al marbre,
feien la benvinguda.
L’aigua va vessar com el sol besava la terra.
Mestressa, reina i patrona del Sant Pancraç.
Búlgara de caràcter Stòitxkovià.
El primer somriure del dia laboral.
Ulls lluents i humits, com si una llàgrima
d’humanitat presentés el seu tarannà.
Parla tan afilada com amable.
Natural, diligent, atenta, somrient,
fa broma i comèdia amb el Francesc.
Guerrera dels batallons de taules
i clients que l’esperen impacients.
Amb bella veu, de música eslava,
hipnotitza a la parròquia fidel.
Li agrada el negre per vestir,
per amagar la llum que l’il·lumina de dins.
Rosa d’abril, alba dels balcans,
de Bellaterra estel.
Sento un lligam amb tu,
que no és d’aquest món.
Fa infinit temps que ens vam conèixer.
Llavors vas aparèixer
com un estel estavellat
contra la terra.
Vas capgirar la realitat,
totes les certeses
van esdevenir inútils.
L’univers bategava
a través del teu cor.
Vam compartir totes les hores
mortes i vives
sense temps per respirar.
Em vas dir que eres un àngel
desterrat del cel.
Havies comès un gran error,
dubtar de la teva divinitat.
Avui ens retrobem en un bar,
els teus gestos són distrets.
No em reconeixes,
però sents que el destí
despulla la teva ànima.
