El temps passarà

El temps passarà.

Com aquella fotografia en blanc i negre

de fa cent anys.

Nosaltres serem aquells pagesos

amb vestits antics i costums estranys.

El gramòfon serà el movil,

la candela la bombeta.

No cal imaginar res.

Passaran cent anys

i la vida canviarà.

El que ara és modernitat

serà nostàlgia d’un temps millor.

La terra, la lentitud, la natura, tot

serà record passat.

Segle perdut, segle guanyat.

Temps accelerat, quedarà la

trista enyorança d’un temps allunyat,

més senzill, més comprensible,

més humà, com ara fa cent anys.

La guerra

La guerra brutalitza i ho aniquila tot,

les vides, el cor, l’ànima i la esperança.

Els supervivents queden moralment malalts,

incapacitats i desconfiats

per a poder reconstruir res.

Serà el negoci d’altres països.

La barbàrie no cimentarà cap futur honest.

La guerra mata les arrels del demà.

Dislèxia de la vida

Dislèxia de la vida,
és possar l’atenció
en allò que vindrà
i no en el present.
Llavors el passat present
desatès irromp en el futur.

Felicitat?

La felicitat s’amaga als camins
i es perd una mica a l’arribada.
És la desgràcia d’aconseguir
allò que es vol o no aconseguir-lo mai.
La felicitat només viu al present, al camí.
El futur és la fi del camí.
Té sentit hipotecar el present
per un futur llunyà e hipotètic?
Busca un present enriquidor
que porti a un futur dessitjat amb el cor.
Segurament un futur
on tothom sigui més feliç.

FER MIQUES L’HORITZÓ

Fer miques l’horitzó al palmell de la mà.
Quan el futur fuig fugaçment
de la ment, quan les il·lusions
desapareixen,
com els núvols, en una tarda d’estiu.
Quan has trencat el camí,
la nit queda, suspesa d’un fil de seda,
quan tot s’entrebanca, per res
neix l’ansietat acariciant, la cara
arrugada de la matinada.
Un vers apareix
un desig desapareix, i com un miracle
l’horitzó perdut s’allunya
i reneix més gran,
més savi,
més important.
Per la vora de l’aurora.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar