Sota l’ombra dels estels callats,
aquells que van brillar al passat.
Quan la vida tenia més finestres
obertes que barrades,
més aventura imaginada,
més desafiament i més incertitud,
on la identitat era tova i resultat
de victòries i derrotes per venir.
Llavors, sota l’ombra del estels callats,
resta un buit i un anhel.
Refer el camí,
mirar els estels callats
i fer-los parlar de nou.
El temps passarà.
Com aquella fotografia en blanc i negre
de fa cent anys.
Nosaltres serem aquells pagesos
amb vestits antics i costums estranys.
El gramòfon serà el movil,
la candela la bombeta.
No cal imaginar res.
Passaran cent anys
i la vida canviarà.
El que ara és modernitat
serà nostàlgia d’un temps millor.
La terra, la lentitud, la natura, tot
serà record passat.
Segle perdut, segle guanyat.
Temps accelerat, quedarà la
trista enyorança d’un temps allunyat,
més senzill, més comprensible,
més humà, com ara fa cent anys.
Blog de Poesia de Jordi Querol 