Els seus ulls,
i boca rossada, clavell vermellós,
d’un sentiment i una profunditat
devastadors complauen
les teves paraules, presència i
comportament.
Com et sentiries?
Segurament reconfortat.
Però és fer volar coloms,
els seus ulls són solsament seus,
no és el que veuen,
sinó és com veuen, com senten,
i això és ella, solsament ella.
Mirada irrepetible,
plena de necessitats, anhels i vida.
I jo qui sóc, i tu qui ets?
Imagina que baixa una llum
i t’il·lumina tal com ets
i il·lumina el teu cor.
Sents que l’univers t’estima
tant com uns pares a un fill o una filla.
Sents un agraïment i un penediment
i et sents perdonat i agraït de nou.
Et sents lliure i saps que has de donar la mà
als demés per guiar-los i que et guiïn.
Que no pots jutjar a ningú.
Que comença un nou món
i la gent comparteix la joia de participar.
Imagina que tothom reb aquesta llum.
Només ho has de desitjar.
Blog de Poesia de Jordi Querol 