Altres raons,
es descobrir mons.
Quan errem sovint,
hi ha una tendència
a pensar d’una manera.
Fer servir la o.
Pot ser això, o això altre.
Inventar possibilitats,
obrir la ment,
descobrir les arrels
de l’altre diferent, del devenir,
de les casualitats.
Veure la nostra ment,
i ensenyar-li pacientment
nous camins.
El mirall crea la realitat.
Allò que apareix a la ment
esdevé matèria.
Sino hi ha mirall
no hi ha realitat.
La mirada és regalada, alguna vegada,
quan la ment pateix i s’expandeix.
Déu baixa a la cantera i pica pedra.
La fe tria entre dol i regal.
El capvespre cedeix.
A principi de Setembre,
quan les festes majors
belluguen la cua,
i treuen foc per la boca,
inspirades en el dracs,
obro, després de la pluja,
la finestra de l’habitació,
i entra l’aire fresc,
mossegant la calor espessa.
La llum del sol va desapareixent
lentament i pausada,
així com va minvant la ment inquieta.
Contemplo
les extremitats com van aprimant-se,
les ombres es mengen la pell
de color gris daurat cada cop més fosc.
A mida que s’instal·la la nit,
semblo un esquelet.
Mor el dia i mor el cos.
La ment serena contempla,
la ment serena imagina.
Només queda la ment serena.
Havia descobert
que les veritables paraules
no es graven sino al cor,
les altres sense arrels,
moren oblidades.
Un gest, un silenci,
poden despullar els mots muts.
I un gest, una mirada
poden gravar fins els ossos
una veritat que és indestructible.
El cor té una llavor
que es nudreix de la certesa
i creix fins cobrir tot el cos,
la ment, les vîsceres.
Paraula certa,
paraula que resta alerta.
El sentiment
adreça una fletxa al cervell,
que mata la incertitud.
Blog de Poesia de Jordi Querol 