La poesia és esquelet de la bellesa.
La bellesa és veritat sentida.
La veritat és sentiment bell.
La bondat és poesia vestida.
poesía
La poesia és esquelet de la bellesa.
La bellesa és veritat sentida.
La veritat és sentiment bell.
La bondat és poesia vestida.
La poesia pròpia d’allò que es diu,
nua, sintètica, sense flors,
la seva força i claredat,
la poesia de la vida.
La poesia de com es diu,
metàfores i imatges eloqüents.
La poesia com música,
acaronen rimes i ritme.
La poesia d’allò que es diu i com es diu,
sentiment i raó agermanats.
Poesia, poesia, poesia, viu poesia.
La poesia són paraules
escrites en colors
que traspuen la pell.
En la habitación de al lado
hay un monje leyendo una balada,
de un ser extraño que no es poeta.
No ve que sus pasos
rodean la razón de la sinrazón.
El misterio ciego, que se adueña de él,
le impide ver las vidrieras de su devenir
en la catedral que construye día tras día,
el sentido en la vida alienada.
Perdido a ratos, en un sombrío laberinto
que teme resolver.
Laberinto que es la catedral misma,
donde la poesía aprecia, en las sombras,
la luz que ilumina los vitrales
y el rosetón del alma.
No existeix el poeta,
tan sols la poesia.
La poesia no es crea,
es trau a la llum.