El record d’una veu perduda
reviu la vida absent amb força.
Les imatges, com al cinema mut,
semblen aïllades en una caixa
de vidre hermètica, incomunicada.
La imatge aturada i muda
és temps aturat i mut,
en la llunyania d’unaltra dimensió.
La veu, viu.
Té moviment, caràcter i intenció,
sembla que el temps no hagi passat
i quasi poguem tocar les seves mans
calentes i enraonar.
Si hem perdut el record de la veu,
hem perdut la música del record.
Blog de Poesia de Jordi Querol 