La boira amaga el verd fosc dels arbres,
com fantasmes, els seus braços s’aixequen
per fer-se veure.
La tarda, humil, és freda.
La muntanya incerta,
pensada augmenta la seva presència.
Pels finestrals s’escolen gotes de vida secreta.
El vent, cautelós, respira lent,
escoltant en silenci les pinzellades
de tinta que la providència deixa a la bella terra.
Blog de Poesia de Jordi Querol 