Poso les cames i el cor.
Tu la natura solitària;
dolça o esquerpa.
Muda,
en el vent sento el teu alè,
regint les valls mundanes.
Cercant el cel incommesurable,
els cims dominen la terra.
Roques salvatges,
matèria primigènia.
Els ulls comtemplen respectuosos
la immensitat buida
que deixa la immensitat sòlida,
mesurant perplexos
Déu i la humanitat.
Autor: Jordi
Escric poesia des de 2011 en català i castellà.
OMBRES DEL PASSAT
La llarga tempesta nua s’allunya.
S’obren els núvols tremolosos
i la claror es reflecteix tèbia
als bassals immaculats.
Els cos reclòs no veu la llum,
la negror perdura muda
a l’ànima insegura.
Ara ja no és l’albada
qui aixeca el dia,
són les ombres del passat
que estenen la nit.
Quan el dol de vida neix,
les passes trepitgen
l’àrida buidor
de la vida absent.
Mossegant
engrunes de saba
cada dia una mica més grans.
PÀGINES
Darrere les pàgines
s’amaguen coloms.
Volen a nous horitzons,
retornen amb respostes,
assenyalen camins,
inspiren amb el seu vol.
Llavors és quan la troballa
em tanca els ulls,
i la son vol compartir
la joia amb l’ànima impacient.
Com la terra esperant
la pluja del cel.
SIN UTOPÍA
La noche muere oscura.
Sin utopía la noche
muere oscura.
Sin utopía estamos
desubicados y desorientados,
en un mar de incertidumbres.
Perdidos en nosotros mismos,
perdidos en nuestras limitaciones,
sin saberlo.
Sin utopía no hay política,
solo ciegos charlatanes
guiados por intereses propios,
guiados por un faro muerto
en las entrañas de uno mismo.
SENTÈNCIA
La sentència de l’odi
sempre ve d’un jutge incompetent.
La comprensió esdevé justícia.
Blog de Poesia de Jordi Querol 