Te conozco y me reconozco.
Se de donde vienes y a donde vas.
Tus sandalias acumulan el polvo
de cien caminos perdidos.
Y sigues buscando descreido.
Buscando el árbol invisible
de la sabiduría del bien y del mal.
Y quizás lo encontraste ya,
pero no se ve con los ojos.
Maldices el mal, el dolor,
el sufrimiento y la fealdad.
Y sigues buscando descreido.
Buscando el árbol
de la sabiduria del bien y del mal.
Y el mal está aquí,
y el bien esta aquí.
Y tú eres sabio.
Pero debes saber
hacer el bien sobre el mal.
Categoría: Poemas
Todos los Poemas
LES MÀNIGUES
Les mànigues llargues amaguen el tresor
als teus dits.
El llapis dibuixa un paisatge irreal,
d’on sortiran homenets que teixiran
el teu vestit.
La lluna respira profundament.
GNOSIS
La llum il·lumina el buit de l’esquelet,
allà on s’amaga l’ànima.
Allò que busquem
més enllà de l’horitzó,
en la matèria, en els demés
i fins i tot al cel.
Allò no ho trobarem mai,
perquè no és fora de nosaltres.
És a dins, amagada i silenciosa.
Esperant escoltar-nos a nosaltres mateixos.
A observar-nos i no jutjar-nos,
a que descobrim les nostres ombres
i les portem a la nostra consciència.
A buidar-nos per deixar rebre la llum
que és conecta amb la nostra ànima.
I recordem per fi que som ànimes.
IDENTITATS
Les fronteres separen identitats,
siguin de territori o de pell.
Pells i fronteres mentiroses,
amaguen inseguretats
i creen fortaleses.
Les fronteres diuen:
tu ets d’aquest territori
i tu ets diferent de les altres ànimes
embutides de pell del teu territori,
cal protegir-se, fer la pell dura,
col·laborar és un risc,
compartir és perillós.
Si la diversitat fos respectada
no caldrien més fronteres imaginades.
Canviem soledat i aïllament
per la seguretat fictícia dels murs de països i persones.
UTOPIES
Ja sé que l’obaga és fosca,
que les sabates s’enganxen
a l’asfalt sofocant de la vida,
que demà pots ficar la bola negra
dins el forat del billar.
Però avui vui somiar.
Vui saber que sento quan
vui el que més vui,
sense límits,
sense cap mesura.
Allò que ni he gosat a imaginar.
Potser així em coneixeré de debò.
No seré un soldat conformista,
ni un mort vivent.
Ítaca no és una utopia,
és una necessitat.
Blog de Poesia de Jordi Querol 