Mar Suau

La mar dorm
quan el vent
acarona les seves galtes.
Respira suau
onada rere onada.

Dibuixant la Pampa

El gautxo cavalca al pas.
A la llunyania guaita el poble
alentit per la solitud.
És una renglera de cases
a la vora de la carretera,
exploradora de llocs perduts.
El terra és àrid i pedregós,
i el vell cavall trepitja pausadament.
El sol es pon vestint-ho tot
de fosc porpra.
Sobresurt el molí d’aigua,
vigilant des de la seva torre
si arriba algun foraster.
Giren les seves aspes confuses
esbrinant si avui és ahir
o ahir és avui.
Tot sembla irreal i imaginari,
però els tossuts dies
desmenteixen qualsevol cosa
que no sigui l’exactitud de l’esdevenir.
Un personatge de Borges
seria benvingut.

Sense títol

No podem eixugar
les llàgrimes del mar.
Tan sols surar
a l’aigua salada.

Mirant els Núvols

Aquests núvols del Vallès,
avançada la tarda d’estiu,
em traslladen a l’Àfrica.
Miro per dessota
i veig la terra africana.
Les serres i pinars
del Vallès africà.
Una creença
arreplega un miler
de petites creences.
El context modifica l’entorn.
Una suposició arrelada
en un sentiment
canvia la realitat.
La realitat així percebuda
veu de la sang que ens anima,
perdudament subjectiva.
A vegades viatjo així,
també a Suïssa o Puigcerdà,
mirant els núvols.

SOL

De morir,
ja morirem.
Es tracta de viure.
Sempre viure.
Com el sol,
que neix cada dia
i mor cada nit
als nostres ulls.
Però el sol sempre llueix
a qui el mira de cara.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar