A la vida, entre Déu i nosaltres,
hi ha un camí, curt o llarg,
canvis petits o grans.
El que tenim és
la seva generositat i compassió.
Amb tot, Déu és pròxim,
com la pell al cos.
Llunyà com la inèrcia dels dies,
el miratge del seu silenci
o la manca del nostre diàleg.
El teu silenci no és una resposta,
tampoc una fugida.
El teu silenci és per a que
m’escolti jo, l’eco em retorni
les meves paraules
que potser no eren encertades.
El teu silenci, espera que jo
m’adoni del meu error per mi mateix.
Per mi mateix tu sabràs
que jo me n’adono.
Volies unes altres paraules
i has esperat que em veiés
al mirall de la reflexió.
Té la panxa plana per sota,
que són els seus peus.
Una boca sedenta
i un esòfag llargarut
que emplena l’estómac.
Una titola llarga,
que es va aprimant
fins arribar a ser un foradet.
per on s’escola el vi.
El porró beu, s’omple la panxa i pixa.
Els bebedors també.
Cuando se cree luchar por el paraiso,
pero se crea el peor de los infiernos.
Si amb la llum veig el patiment
habitar totes les ombres,
per a que la voldria?
Dispararé un tret a la llum.
Morirà dessagnada
i la realitat restarà inerta,
no veuré ni el bé ni el mal.
Sense contraris moriré en vida.
Sense dolor ni goig.
Sense onades,
com la mar congelada.
La vida és llum.
Blog de Poesia de Jordi Querol 