Cel i Terra

Qui mira el cel
no es mira el melic.
Qui no mira el terra
es fot de morros.
Cel i terra.
Els altres i tu.
On és la frontera?

LA MIRADA

La mirada s’obre al cel
i contempla la blava immensitat.
L’esperit s’amansa al mateix ritme
que els núvols dibuixen impossibles.
El cel ens veu imperceptibles,
així com es tornen
les mundanes preocupacions.
Sé que em vols dir alguna cosa,
però el vent s’endú els teus secrets.
Si aprenguéssim a sentir-te
trobaríem en els teus plors
la raó d’una pèrdua
que ens extravia.

COM ELLA SOLA

​Un cel desert que no oblida la vida

unes figues al cistell de les paraules mortes

la fatiga mira per la finestra tancada

els sentiments llauren la terra

i a l’estiu es recullen les raons

sola

i com ella sola

veu a la mar 

el vaixell surar

SÓC UNA FULLA QUE S’EMPORTA EL VENT

Sóc una fulla que s’emporta el vent de migdia,
contemplo el paisatge de les persones
enfilant-se sobre els murs de les seves certeses,
reposo al terra,
mirant el cel.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar