GOTES D’AIGUA

Sigues com gotes d’aigua.

No són ni mars ni rius,

però els emplenen

amb la seva constància.

Són trasparents

com una ànima sincera.

Cadascuna és identitat,

però es fonen amb la seva parella,

per ser més grans totes juntes.

La seva forma interna

té patrons bells i ordenats,

quan s’envolten

de bons sentiments o bona música.

Al seu voltant la vida creix generosa.

No són ni millor ni pitjors

que cap altra gota d’aigua.

Després de voltar el món,

deixen el seu estat material

per un de més eteri, pujant al cel.

On es fondran en núvols de conciència.

Reencarnant-se de nou a la terra,

quan Déu Neptú li plagui.

Som aigua més que cap altra cosa.

SOLS UN DIA MÉS

Una matinada més
el dia comença descargolant la son,
volta a volta.
Avui plou, encara és fosc.
Per la finestra del tren,
les gotes regalimen
cercant un lloc
a les seves vides.
La calefacció crida la son.
Els ulls es tanquen per no veure
un nou dia de feina.
Només es sent el so acompassat del tren.
Sembla tot plegat irreal,
encara un malson desafinat,
alienant les hores, de la vida.
No tinc esma per suportar
la fauna del departament.
Altre temps engrescador.
Sols necessito un cafè
per fer el maleït miracle.
Sols un dia més.

ESTEL

Sento un lligam amb tu,
que no és d’aquest món.
Fa infinit temps que ens vam conèixer.
Llavors vas aparèixer
com un estel estavellat
contra la terra.
Vas capgirar la realitat,
totes les certeses
van esdevenir inútils.
L’univers bategava
a través del teu cor.
Vam compartir totes les hores
mortes i vives
sense temps per respirar.
Em vas dir que eres un àngel
desterrat del cel.
Havies comès un gran error,
dubtar de la teva divinitat.
Avui ens retrobem en un bar,
els teus gestos són distrets.
No em reconeixes,
però sents que el destí
despulla la teva ànima.

COHERÈNCIA

La coherència enforteix les ànimes,
però la contradicció trepitja tots els camins.

L’APLEC DE LA SALUT

Veig aquell xiprer,
acariciant l’alè de l’oblit,
entre dos edificis i un cel blau intens.
Hi ha quelcom d’impossible
entre aquest colors.
El blau de la immensitat
i el verd de la vida desafiant
l’eterna quietud.
I aquest aire que remou les incerteses
quan jugavem al pati de l’escola,
no deixa respirar el record
d’un passat que fuig
i retorna miraculosament lúcid.
Els gegants ballen
i el cementiri somriu.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar