Poemes en català en VeusdAvui
La terra mesura els dies inútils,
aquells que no ens han fet millors.
I fa créixer un arbre de branques nues
amb una fulla per cada dia perdut.
És una fulla verda clara, jove, esvelta,
amb un gran futur i un tendre present.
Passat el temps un dia te’l trobes al teu camí,
i ajagut a la seva ombra
veus tot allò que hagués pogut ser i no ha florit.
Sang hivernada
espais desubicats
temps aturat
roses esquarterades
on és l’alè del teu vol?
on és la teva ombra gràcil?
on s’abracen el cel i la nit?
on viure l’asil?
pupil·les extenuades
dors encongit
llavis recollits
respirant a les palpentes
ens retrobarem?
on oblidar l’espera?
on continuar la fi?
on viure l’asil?
Recorren els ulls el vuit de les teves certeses
recorre la ma el traç del teu respirar
recorro amb la oïda la olor fràgil del temps passat
recorro les mudes absències que t’han acompanyat
recorro els espais glaçats que has travessat
recorro l’origen d’allò que no ha estat
recorro l’escala d’anhels que has trepitjat
recorro el pes dels sentiments atresorats
recorro en vers la teva Ítaca particular
No et preocupis, ho sé tot de tu, creu en Mi.
L’espatlla carregada de paraules
sorda l’ombra l’acompanya
a ella no li pesen
no li tremolen
no té res a dir
només seguir l’alè
de qui condueix.
Les cares reflexen un angle i un cor de Déu.
Tota cara nua, sense representació,
sense màscara ni por,
sense intenció ni aparences,
sense presses ni enfermetat;
és l’ essència d’un estat d’anim de Déu
i és l’ essència d’una persona.
Unes cares que dormen despertes
somniant àngels, com quan eren infants.
Blog de Poesia de Jordi Querol 