Hi ha un silenci,
com l’escut abaixat,
que és valent.
Deixa el soroll intern
travessar el cos.
soroll rere soroll,
dia rere dia,
és so, és mirall,
és la lluna acariciant la seva esquena,
és el dia i la nit mirant-se els ulls.
És el perfum serè del buit,
és descobriment, canvi, acceptació.
És por assimilada,
és observar el soroll i alliberar-se.
És la música interna que resta
quan el nostre veí cansat,
la nostra xerrameca, s’ha adormit.
