Com les fulles despreses,
mor una part del nostre arbre.
Hi ha una tardor i un hivern.
Hi ha un buit que deixa passar la llum.
Una llum que honora la fulla, la respecta,
i transmuta la seva absència
en espai, en llavor, en puresa.
S’aferma un tot que inclou la nit i el dia,
és un dia més lúcid, més sentit, més savi.
És una llum que ha après a mirar més enllà.
Hi ha un tot, que dol i és rebel·la,
una mar que ofega i és mare fèrtil,
un cor fràgil que és potència absoluta,
un ocell volant cap a l’infinit,
una fulla que germina la terra.
Quan les fulles moren,
neix un hàlit de vida etern.