Sinó copsem la infinitud,
la eternitat i a Déu,
ens queda fer-nos petits,
tan petits com un gra de sorra
que s’endu el vent.
I tindrem un regal,
el de la modèstia i
apropar-nos a copsar millor
la distància entre nosaltres i Ell.
En ser petits, Déu és més gran,
i la nostra limitació perdrà la ceguesa.
Surt un poema,
jo passava per allà.
En morir en la creu el fill de Déu
revela el patiment i la vida eterna.
Os lleváis el cuerpo
y me arrancais la huella del destierro.
Es un desmayo
en este mundo
para despertar en otro,
con las maletas vacías
y el corazón lleno.
Al revelar la vida, el sufrimiento
pierde su espina.
Blog de Poesia de Jordi Querol 