Què nodreix l’inconscient?
Els olors i colors de la infància,
les pors, anhels i mancances,
l’amor i seguretat, el seu contrari,
la porta tancada en clau,
allò no resol, expressat o assimilat,
el ritme o dislocació de la quotidianitat.
aquelles pèrdues i extraviacions.
Aquell germà, amics de l’escola, enamoraments, els nostres pares,
la teulada de casa,
la fragilitat de l’albada,
el passat fet símbols,
èxits i derrotes,
les magdalenes de Proust.
Allò que queda emmagatzemat, intuït
o deduït sense taquígrafs.
La creativitat oculta,
l’aigua que brolla del més enllà.
Una porta, un calaix, un artista,
uns ulls que veuen sense saber-ho.
Una font sense noms.
Allò negre, que quan veu la llum,
és mur derruït, musa o intuïció.
Mes: abril 2026
El nostre cos
El nostre cos, un de sol,
té molta més ciència
que la que mai podrem conèixer,
entre tots nosaltres.
És una intel·ligència innata
feta matèria i consciència.
Som poc més que un ou
que busca qui és, com i per què.
A vegades un ou fet a la rutina
que s’avorreix, mira la tele i el mòbil.
Una truita amb patates.
No és la paraula
Potser no és la paraula,
l’arrel no pot ser la paraula.
Què no pensen els nadons?
La imatges, la son
i el somni són el concepte.
Saber sense paraula,
poesia, metàfora visual,
imaginada la vida, és teatre mut.
El poeta reviu l’arrel de la paraula
i la renova.
La raó de viure
Quina és la raó de viure una vida?
Hi ha una raó?
Què hem de fer, cercar, trobar,
aprendre o aconseguir?
És allò que transcendeix la vida?
És la felicitat? El bé comú?
L’Amor? Realitzar-nos?
Aprofitar els nostres dons?
Ser un exemple? Deixar un llegat?
Buscar la veritat, la bellesa, la pau?
No ho sé, hi ha molts maons a una casa,
i hi ha moltes cases que fan un poble,
però aprendre a viure i a conviure
és compartir una casa, un poble, un planeta.
Un got d’aigua
Hi ha poemes que són com l’aigua,
per hidratar-se, renovar el cos
de la seva matèria principal.
No tenen color ni sabor,
ni edulcorants ni gasificants.
Simplement són aigua, font de vida.
Blog de Poesia de Jordi Querol 