Quan neix la intersecció
d’una paraula callada i un mateix,
quan és lluminosa i travessa
el pont llevadís cap al castell
de les identitats. Quan és així
i algú puja el rastell acollint
el teu cos cansat i et despulla
les teves pesades armadures,
hi ha quelcom alliberador i tràgic.
Les armadures eren innecessàries
i les pors un fossat infestat
de cocodrils imaginaris.