Penetre el teu silenci,
és un abandó i és terra viva.
El teu sepulcre de pedra
és temps adormit,
algun ocell, amb el seu cant,
travessa el buit i recorda
que no estem sords.
És de matinada, el sol ha conquerit
tot l’espai i els arbres encara
no han despertat.
És silenci, és pedra, és buit,
és temps aturat.
Un racó de món salvatge,
sacre, amic i company callat.
Lent el temps, lenta l’ànima,
ets una llança clavada i volant.
Blog de Poesia de Jordi Querol 