Com les esponges,
els dons es reben per donar,
en el seu trajecte
ens omplen d’aigua viva.
El cor batega agraït,
rebent i donant.
Trens
La pausa són les finestres
del tren de la vida,
les vies el destí secret
i el traqueig el soroll
de la quotidianitat
que ens endormisca.
Grandes mentiras
Grandes palabras de grandes
asesinos no me engañan.
Mira su casa,
sus cimientos y sus pilares.
Daños colaterales,
es el pragmatismo brutal
de quien no los siente.
Sino los siente no es pragmatismo,
ni son daños colaterales.
On?
On ets?
Et vaig veure en somnis,
i ahir al moll ens vam trobar.
Em vas preguntar per què
no t’havia escrit.
I jo que no sabia que existies
de debò, et vaig dir
que si ho havia fet.
Totes les tardes,
quan el sol comença a pondres
sento l’aire que es remou
i hi ha algú, que em busca.
Potser les paraules i el somnis
són reals perquè s’imaginen
des de la buidor més buida
que xucla l’esperit de la incertesa
i la tremolor dels fets
a cridar el futur inert
a deixar la seva morta mediocritat.
I tu em vas dir que sí,
que eres tu que em buscaves.
Si vieras
Si vieras la verdadera luz,
aquella que hiere de bondad
cada átomo de tí,
llorarías como un niño.
Blog de Poesia de Jordi Querol 