On?

On ets?

Et vaig veure en somnis,

i ahir al moll ens vam trobar.

Em vas preguntar per què

no t’havia escrit.

I jo que no sabia que existies

de debò, et vaig dir

que si ho havia fet.

Totes les tardes,

quan el sol comença a pondres

sento l’aire que es remou

i hi ha algú, que em busca.

Potser les paraules i el somnis

són reals perquè s’imaginen

des de la buidor més buida

que xucla l’esperit de la incertesa

i la tremolor dels fets 

a cridar el futur inert

a deixar la seva morta mediocritat.

I tu em vas dir que sí,

que eres tu que em buscaves.

Balancí

En el parc infantil,

aquesta nena ha convertit

el balancí en arriscats aparells, 

de musculació, gronxador,

barra d’equilibris, company de ball

i una excusa per desenvolopar la imaginació,

que els pobres adults

que els van dissenyar,

ja fa temps que han perdut.

Diseña un sitio como este con WordPress.com
Comenzar