On?

On ets?

Et vaig veure en somnis,

i ahir al moll ens vam trobar.

Em vas preguntar per què

no t’havia escrit.

I jo que no sabia que existies

de debò, et vaig dir

que si ho havia fet.

Totes les tardes,

quan el sol comença a pondres

sento l’aire que es remou

i hi ha algú, que em busca.

Potser les paraules i el somnis

són reals perquè s’imaginen

des de la buidor més buida

que xucla l’esperit de la incertesa

i la tremolor dels fets 

a cridar el futur inert

a deixar la seva morta mediocritat.

I tu em vas dir que sí,

que eres tu que em buscaves.